En aquest context, sorprèn que encara no s’hagi assumit amb prou claredat una dada bàsica: la població ha crescut en les darreres dècades, una part rellevant s’ha envellit, els patrons de mobilitat s’han intensificat i la base productiva i exportadora del país s’ha ampliat. Catalunya compta avui amb més habitants, més desplaçaments quotidians, més activitat econòmica i més demanda de serveis que fa vint o trenta anys, mentre que una part significativa de les infraestructures respon a esquemes, capacitats i lògiques més pròpies de períodes passats.
Podria semblar oportunista afegir més llenya al foc, però, en realitat, es tracta d’una qüestió de responsabilitat. Fa ja molts anys que les inversions en la xarxa elèctrica no es corresponen amb les necessitats reals del país, no només les derivades del creixement de la demanda, sinó també les que exigeixen els canvis tecnològics i, sobretot, els compromisos assumits davant del canvi climàtic. La transició energètica requereix avançar decididament en l’electrificació i la descarbonització de l’economia, i això requereix una infraestructura elèctrica adequada que superi esquemes de transformadors i xarxa del segle XX i no pas del XXI, amb irrenunciables compromisos per dur a terme la transició energètica i protegir la salut del planeta.
Disposar d’una xarxa amb capacitat suficient és un objectiu fonamental. L’objectiu és indicar que, per fer possible aquesta transició, cal disposar d’una xarxa elèctrica de transport amb capacitat suficient, atès que s’haurà de passar d’una energia final consumida en forma elèctrica d’uns 50 TWh anuals a més de 160 TWh l’any 2050. Tanmateix, el que és encara més crític és disposar d’una xarxa de distribució robusta —tot allò que opera per sota dels 110.000 volts— que asseguri el pont de connexió amb l’usuari final. I és precisament en aquest darrer “tram” on el panorama és desolador: les inversions han estat i continuen sent mínimes, no hi ha cap posicionament actiu ni previsions sòlides, i es manté una lògica reactiva en lloc de ser proactiu i existir una planificació.
Aquest salt en el consum elèctric final no és una hipòtesi teòrica ni un escenari extrem, sinó la conseqüència de l’electrificació del transport, de la substitució de combustibles fòssils en la indústria i de l’electrificació de la climatització als edificis, i, en definitiva, del reemplaçament de fonts fòssils per renovables. En aquest context, la xarxa elèctrica deixa de ser un element auxiliar del sistema energètic per convertir-se en un factor determinant de la transició elèctrica i ecològica.
Per curar-se en salut, alguns especialistes sostenen que, encara avui, durant moltes hores, la capacitat de la xarxa no està plenament aprofitada, tal com mostra la corba de consum elèctric, que presenta un màxim durant la jornada productiva i un altre de menor intensitat al vespre, però que continua mostrant hores “vall”. D’aquí se’n desprèn l’argument que la introducció de la mobilitat elèctrica no perilla i que no cal reclamar més xarxa, que no fos que es generés un discurs de dificultats que frenés la introducció del vehicle elèctric. Segons aquest plantejament, la capacitat per continuar desplegant la mobilitat elèctrica quedaria assegurada si els nous vehicles carreguen de nit, aprofitant unes hores vall que, a més, serien més barates.
Les xarxes elèctriques no es dimensionen a partir de mitjanes horàries del sistema, sinó en funció de pics locals i concentracions territorials de demanda, agregant el consum per franges temporals en zones de menor demanda energètica, on es produeixin colls d’ampolla reals a escala de barris, polígons industrials o subestacions concretes, especialment en xarxes de distribució amb punts de connexió molt a prop de la saturació.
Quina enganyifa!
Per què s’hauria de condemnar els propietaris de vehicles elèctrics a carregar sistemàticament durant la nit? S’oblida que, en una xarxa elèctrica d’origen renovable, precisament durant la nit és molt probable que els costos de l’electricitat no siguin més baixos, atesa l’absència de generació solar i la dependència de fonts com l’eòlica o la hidràulica? I que, per garantir un subministrament elèctric 24/7/365, cal disposar necessàriament d’energia emmagatzemada?
L’absència de solar, la variabilitat de l’eòlica i la necessitat de garantir continuïtat obliguen a recórrer a sistemes d’emmagatzematge. El cost de l’energia elèctrica procedent de bateries en cicles complets pot situar-se molt per sobre del cost mitjà del sistema, mentre que l’emmagatzematge mitjançant hidràulica reversible —més eficient— és limitat en volum i localització però és menys costós.
Sota aquesta lògica, desplaçar el problema cap al comportament de l’usuari final no resol el dèficit estructural de la xarxa. Hi ha nombrosos exemples en zones europees, com la ciutat d’Utrecht als Països Baixos, on aquesta problemàtica s’ha fet palesa. Tanmateix, ja hi ha nombrosos països europeus conscients d’aquesta problemàtica i que tenen plans d’inversió en les xarxes de distribució, oferint percentatges de retorn a les inversions més alts que els que aquí s’estan discutint entre la CNMC (òrgan estatal responsable) i les companyies distribuïdores. Mentre no hi hagi inversions i la situació de la xarxa elèctrica, tant la de transport com la de distribució, no estigui a l’alçada de les necessitats ni de les prospectives energètiques pel 2050, cal tenir present que els projectes per al desplegament de la xarxa necessiten més d’un lustre per arribar de manera adequada el 2035.
La manca d’inversió sostinguda en xarxes de distribució no és, per tant, un problema puntual, sinó un dèficit acumulat, amb retards en reforços, dificultats de connexió i saturació de subestacions, destacant especialment Girona, apuntant a un dels principals colls d’ampolla de la descarbonització.
En resum, passar d’una energia final consumida en forma elèctrica d’uns 50 TWh a més de 160 TWh l’any 2050, per assegurar la transició energètica, reclama de totes totes evitar el síndrome “Rodalies” en el desplegament de les noves capacitats de la xarxa elèctrica.
Si no es produeix un canvi d’escala en la planificació i la inversió, la xarxa elèctrica pot acabar reproduint un esquema ja conegut: infraestructures crítiques gestionades de manera reactiva, amb capacitat insuficient i incapaces d’absorbir increments de demanda previsibles. Evitar caure en el síndrome “Rodalies” significa veure que, a nivell de xarxa elèctrica de distribució, la Generalitat té molt a dir i ha de planificar. La disponibilitat de punts de connexió no saturats condicionarà les decisions d’inversió, d’ubicació i de desplegament de les indústries i empreses al territori.
2026 Catalunya Plural.