La situació és pitjor del que un pot pensar. Precisament, perquè no hi ha dades. No només no se sap quants nens, nenes i adolescents viuen en llars que seran desnonades, sinó que altres situacions de gran precarietat habitacional estan fora dels focus.
En els últims anys, les habitacions llogades en pisos compartits han crescut molt. I ja no són només estudiants qui ocupen aquests espais. També ho fan famílies. Per descomptat, en situacions de gran precarietat.
I n’hi ha més. Parlem d’altres persones que ocupen o subarrenden aquestes habitacions, que paguen un «lloguer» a algú que pot ser la propietat legal. O pot no ser-ho. Ho poden saber, o no.
El CGPJ és l’organisme que recull i publica més dades, però no són suficients. En els últims anys ja discrimina entre els llançaments (desnonaments) que procedeixen d’un impagament d’hipoteca, de lloguer o d’altres (ocupació, etc.). Però són només els casos en què ha mitjançat un jutge i una comissió judicial ha arribat a l’habitatge en qüestió i ha executat el desnonament.
Hi ha una quantitat incerta i desconeguda de persones que no esperen la comissió judicial i se’n van abans que es produeixin els successos als quals, des de la creació de la PAH, estem més que acostumats a veure. Aquestes situacions no es computen, de manera que la mobilitat de persones, famílies senceres, queda fora del radar de l’Administració pública.
Societat civil organitzada
Des de fa alguns anys, a més, els llançaments tenen més relació amb el lloguer que amb l’impagament hipotecari. La PAH (Plataforma d’Afectats per les Hipoteques), tristament, ha deixat el buit en gran manera al Sindicat de Llogateres, una organització descentralitzada que rep diferents noms segons la província, la ciutat, fins i tot el barri.
El Sindicat a Barcelona, i uns mesos després a Madrid, va elaborar i publicar un protocol per als centres educatius. L’objectiu és que tinguessin un full de ruta mínim per fer front a les situacions de desnonament de l’alumnat dels seus centres.
El 2024, un poc abans, va aparèixer a Salt un col·lectiu de professorat anomenat Docents pel dret a l’habitatge digne, que redacta un manifest després de detectar una gran quantitat de desnonaments entre els seus estudiants.
Al cap de poc temps, apareix a Barcelona Docents 080. Els números fan referència al codi postal de la província. Aquest col·lectiu, juntament amb l’Observatori DESC, van elaborar un informe amb el qual van voler, explica Lucía Delgado, de l’observatori, posar números a la intuïció.
Lanzaron una encuesta online a los centros firmantes del manifiesto, entre 300 y 400 por aquel entonces. Respondieron 47. Sus claustros comentaron que habían detectado 217 menores en situación de espera para un desahucio, a los que se sumaban 180 que vivían en pensiones. Ya estaban fuera del mercado de la vivienda convencional.
Tras este trabajo, también vieron la necesidad de redactar materiales que pudieran utilizar los docentes en su día a día. El resultado fue la publicación de la Guía de actuación de los centros educativos por el derecho a la vivienda (Guia actuació dels centres educatius pel dret a l’habitatge, en su original en catalán).
El pas següent ha estat posar a disposició del professorat una sèrie d’impresos emplenables amb els quals ajudar les famílies en situacions complexes. Amb aquestes actuacions, diu, «no advoquem tant pel dret a l’habitatge, sinó que obrim una via per defensar la infància pel dret a l’educació».
Para Delgado, «la inacción de la institución genera niños y niñas desahuciadas»
Sense dades, no hi ha polítiques
Sense informació ni dades és molt complicat que es posin en marxa polítiques públiques que puguin donar una resposta correcta davant el repte de l’habitatge.
Per a Delgado no es tracta tant d’un problema de «mala fe com d’incapacitat». Per a ella, les dades hi són, però no estan sistematitzades. Quan es van llançar a fer el seu informe va ser després de demanar dades de desnonaments al Consorci d’Educació de Barcelona, als Serveis Socials de la ciutat i a la Regidoria d’Habitatge, i no rebre cap informació.
«Quan es parla de protegir la infància, es converteix en paraules buides. Pots protegir allò que coneixes», diu Delgado. Per a aquesta investigadora i activista, a més, es tracta de «un drama, una situació generalitzada i no casual», que afecta persones de barris empobrits, però no només.
Delgado es va vincular gairebé des de l’inici a la PAH. Explica que fins al 2013 el CGPJ, quan oferia les dades de llançaments, ni tan sols separava els relacionats amb les hipoteques dels lloguers. Tampoc qui desnonava, si un particular, un banc, una empresa. Ni a qui es desonava, si a una família, una persona, un nucli monomarental…
Per a ella es tracta, d’alguna manera, de «no voler visibilitzar la situació per no haver d’actuar». Si el CGPJ té dades, si els serveis socials també en tenen d’altres sobre la situació de les famílies, o fins i tot els centres que saben qui es mou a mitjan curs, es podrien centralitzar d’alguna manera per conèixer millor la realitat de les famílies.
El repte de l’habitatge
Quan es parla d’habitatge no només parlem d’hipoteques cada vegada més complicades d’aconseguir per les condicions que exigeixen els bancs. El mercat del lloguer s’ha tornat una autèntica guerra sense quarter, una eterna entrevista personal per intentar aconseguir un pis.
Carmela del Moral, responsable de Polítiques d’Infància de Save the Children, explica que les famílies es troben dificultats específiques per aconseguir un lloguer. «És moment de parlar de l’habitatge, no només com un problema per als i les joves que volen emancipar-se, sinó també des de la perspectiva de la infància», compta.
Encara que sembla innecessari, es fa obligatori explicar que «l’habitatge és un espai fonamental per a nenes, nens i adolescents (NNA). És el lloc on es desenvolupa la seva criança, important per a la seva educació i per a qüestions com el benestar, el creixement, la salut mental».
En aquest sentit, recorda que els habitatges en mal estat o les dificultats de la família en relació amb aquest repercuteixen en la salut física i mental. Parla de llars amb humitat o que no poden mantenir una temperatura constant al llarg de l’any. A això s’hi suma l’impacte de l’estrès que provoca en la seva família tenir dificultats per pagar la hipoteca o el lloguer.
En els últims anys, a més, s’hi uneix una altra pràctica que ha deixat de ser privativa d’estudiants: compartir pis. Ara, cada vegada en major mesura són famílies monomarentals o d’origen migrant les que es veuen en l’obligació de subarrendar habitacions en pisos que comparteixen amb altres famílies.
Cada vez en mayor medida son familias monomarentales o de origen migrante las que se ven en la obligación de subarrendar habitaciones en pisos que comparten con otras familias
Com explica Delgado, «una nena que viu en una pensió durant dos anys, amb quatre persones en una habitació, no pot estudiar, no té un espai digne on desenvolupar-se com a persona».
En el informe Exclusión compartida. Vivir en una habitación en un contexto de exclusión residencial y social, elaborado por el Observatorio de la Vivienda Digna de Esade y el Observatorio de la Realidad Social de Cáritas Diocesana de Barcelona explican que «los niños necesitan un entorno seguro y estable pasa su desarrollo físico, emocional y cognitivo. No disponer de un espacio adecuado y seguro donde poder descansar, jugar o estudiar afecta negativamente su bienestar y su desarrollo personal».
Impacte en l’educació
No només és que aquestes noies i nois hagin de lidiar amb situacions d’amuntegament o estrès important. Que estiguin a l’espera d’un desnonament, amb el que això suposa. No tenir un espai per estudiar dificulta enormement l’avenç en els estudis.
«L’any passat, quan preguntaves a un grup de professors, era molt freqüent qui tenia un alumne en situació imminent de desnonament o una noia que vivia amb la seva família amuntegats en un pis. Sense taula per estudiar, vivint amb estranys.» Ho explica José Miguel Espinosa, professor de secundària en un institut del barri madrileny de Carabanchel.
«Estos chavales tienen que estudiar, están muy bloqueados, viven en una situación en la que todo el dinero se lo come el alquiler», cuenta.
L’informe d’Esade i Càritas, elaborat en part amb el testimoni de persones que atenen a Càritas, recull que «els nens que creixen en condicions d’amuntegament i falta de privacitat poden arribar a experimentar problemes de conducta, dificultats en el rendiment escolar i problemes emocionals com ansietat i depressió».
Un dels problemes fonamentals és la dificultat del professorat per detectar alguns d’aquests casos. Les noies i els nois no solen compartir la seva situació fins que és molt difícil o impossible donar-hi resposta. La vergonya i l’estigma pesen sobre les seves esquenes, com comenta Espinosa.
Uno de los problemas fundamentales es la dificultad del profesorado para detectar algunos de estos casos. Las chicas y chicos no suelen compartir su situación hasta que es muy difícil o imposible darle una respuesta
Este docente cuenta que en ocasiones se enteran porque la madre, después de una evaluación inicial, cuenta que están viviendo subarrendados en una habitación y que les quieren echar o que les están estafando, porque la persona a la que pagan no es la dueña legítima de la vivienda. Recordemos que muchas familias sin recurso y/o de origen migrante lo tienen especialmente difícil para entrar en el mercado de la vivienda en España.
Lucía Delgado explica que en la guia que han editat donen algunes claus per a la possible detecció de situacions problemàtiques amb l’habitatge. Entre els possibles senyals hi pot haver canvis en l’assistència de l’alumne, dificultats de concentració, estrès, falta de roba adequada i alteracions en el comportament.
Situaciones que pueden verse, por ejemplo, cuando un estudiante acaba viviendo en otra provincia. Espinosa cuenta que conoce casos de estudiantes cuyas familias se han mudado a más de 100 km y cada día acuden a clase en el mismo centro en Madrid.
Espinosa cuenta también que con el Sindicato de Inquilinas se ha organizado un punto en los centros educativos. Cada uno lo lleva a cabo como puede. Con información en un tablón de anuncios sobre recursos a los que las familias tienen acceso, con información en las reuniones iniciales con las familias para que se puedan apoyar en el centro, con docentes referentes a los que chicas y chicos pueden acudir.
Cuando les llega un caso desde Orientación o directamente, si el chaval es mayor, se habla con él. Si no, se habla con la familia para ponerla en contacto con una persona de referencia del Sindicato de Inquilinas. Él y otros compañeros son enlace con el propio sindicato, echan una mano a Orientación realizando informes, acompañan a las familias a las asambleas o a servicios sociales. «Casi siempre, madres solas, migrantes, para quienes el idioma es una barrera.» «Es un acompañamiento en el que escuchas a las personas, intentas que no se sientan culpables.»
Lucía Delgado comenta que «las niñas, niños y adolescentes siguen yendo a los coles, porque aun con desahucio, las familias continúa la escolarización porque el centro es un espacio de refugio, lo único que le queda tras el desahucio».
«L’habitatge és el factor més gran de desigualtat. També per a infants», explica Delgado, «per als quals es converteix en un factor de desigualtat brutal. Els impedeix tenir una educació digna i de qualitat, com a la resta de noies i nois».
Referències
Guia d’actuació dels centres educatius pel dret a l’habitatge, Docents 080 y Observatori DESCA
Protocolo de actuación ante la crisis de vivienda para centros educativos del Sindicato de Inquilinas de Madrid.
Exclusión compartida. Vivir en una habitación en un contexto de exclusión residencial y social, del Observatorio de la Vivienda Digna del Instituto de Innovación Social de Esade y el Observatorio de la Realidad Social de Càritas Diocesana de Barcelona
Yo también vivo aquí. Vivienda, pobreza y derechos de la infancia, de Unicef.
