De manera general podem afirmar, tot i que sempre hi ha excepcions, que les entitats socials han renunciat a les imatges miserabilistes i les campanyes construïdes sobre la llàgrima fàcil. S’ha entès que instrumentalitzar el dolor de les persones és èticament problemàtic, que convertir el patiment en un recurs comunicatiu comporta riscos evidents i que la dignitat ha d’estar sempre per sobre de l’impacte emocional. Al llarg dels anys s’han revisat llenguatges, s’han abandonat determinades pràctiques i s’ha assumit que sensibilitzar no pot significar explotar emocionalment les persones més vulnerables.
Per això resulta tan sorprenent que acceptem amb absoluta normalitat pràctiques semblants en la política. En les darreres setmanes hem assistit a una successió gairebé ininterrompuda d’escenes emocionalment calculades. L’amor d’un president per la seva esposa es converteix en relat institucional. El retorn dels exiliats es transforma en una litúrgia sentimental. Les amnisties es presenten embolcallades de llàgrimes, abraçades, eufòria i redempció col·lectiva. Tot apareix recobert per una capa emocional que sembla destinada no tant a explicar la realitat com a indicar quina emoció hem de sentir davant seu.
Però seria un error pensar que aquesta tendència és patrimoni exclusiu d’un determinat espai polític. La dreta i l’extrema dreta fa anys que recorren als mateixos mecanismes. Quan es construeixen relats permanents sobre la decadència nacional, quan es presenta qualsevol transformació social com una amenaça existencial o quan es mobilitza la ciutadania apel·lant a la por, a la nostàlgia o al sentiment de pèrdua, també estem davant d’una política de les emocions. Canvien les emocions mobilitzades, però no el mecanisme.
No estem parlant d’emocions espontànies. Estem parlant d’emocions convertides en estratègia. Hi ha una diferència enorme entre emocionar-se davant un fet rellevant i construir deliberadament un relat destinat a provocar una emoció concreta. La política contemporània ha descobert que les emocions són extraordinàriament eficaces per generar adhesions, simplificar debats i reduir espais de discrepància. Quan una qüestió es presenta principalment en termes d’amor, reparació, por o identitat, les preguntes incòmodes tendeixen a desaparèixer.
La política contemporánea ha descubierto que las emociones son extraordinariamente efectivas para generar adhesiones, simplificar debates y reducir espacios para el desacuerdo
Ja no es discuteix si una decisió és encertada o equivocada, quines conseqüències tindrà o quines contradiccions comporta. El debat es desplaça cap a una altra pregunta molt més simple: com pots oposar-te a una cosa que desperta una emoció tan noble? O, en l’altre extrem, com pots no sentir indignació davant una amenaça presentada com a existencial? Així la discrepància es converteix fàcilment en insensibilitat, manca d’empatia o fins i tot traïció. I això és especialment problemàtic perquè la democràcia no existeix per produir emocions compartides. Existeix, sobretot, per gestionar desacords entre persones que veuen les coses de manera diferent i que tenen dret a fer-ho.
Qualsevol professional del tercer sector coneix bé aquesta dinàmica. Sap que una història personal commou més que una estadística. Sap que una llàgrima impacta més que una anàlisi estructural. Però també sap que quan el dolor es converteix en espectacle apareix una forma subtil de manipulació. Precisament per això el sector ha intentat construir una comunicació més respectuosa, més complexa i menys dependent dels reflexos emocionals immediats.
La paradoxa és evident. Allò que consideraríem poc ètic en una campanya contra la pobresa sembla perfectament acceptable quan ho practiquen governs, partits o líders polítics. Hem arribat a un punt en què cada decisió necessita una escenografia emocional. Cada conflicte reclama herois i víctimes. Cada acord exigeix una narrativa de redempció. Com si governar consistís a emocionar. Com si la intensitat d’una emoció fos una prova de la qualitat d’una decisió.
Algo que consideraríamos poco ético en una campaña contra la pobreza parece perfectamente aceptable cuando lo ponen en práctica gobiernos, partidos o líderes políticos
Potser, però, el problema no són només els polítics. Potser també som nosaltres. Compartim la fotografia de l’abraçada però no llegim l’acord. Ens interessa més el moment emotiu que la lletra petita. Ens commou més un relat personal que una política pública complexa. Cada vegada més sovint valorem la intensitat del sentiment per damunt de la solidesa de l’argument.
Els estrategs de comunicació ho saben perfectament. Per això fabriquen moments emocionals, converteixen decisions complexes en històries simples i transformen conflictes polítics en relats fàcilment consumibles. No ho fan per ingenuïtat. Ho fan perquè funciona. La política emocional no és un accident. És una eina extraordinàriament rendible en termes de vots, audiències, clics i adhesions. El cost, però, el paga la democràcia. El paga cada vegada que una emoció substitueix una explicació, cada vegada que un relat substitueix una anàlisi i cada vegada que una posada en escena sentimental evita una pregunta incòmoda.
Potser per això el veritable problema no és que la política s’hagi emocionalitzat, sinó que s’hagi infantilitzat. Que hagi deixat de tractar la ciutadania com un conjunt d’adults capaços d’afrontar la complexitat i hagi començat a tractar-la com una audiència que necessita ser commoguda, seduïda o consolada per mantenir l’atenció. I el més inquietant és que potser ja ni tan sols ens n’adonem.
Quan això passa, la manipulació deixa de necessitar imposar-se. No cal censurar, ni amagar, ni prohibir. N’hi ha prou amb emocionar. N’hi ha prou amb construir un relat prou potent perquè la ciutadania renunciï voluntàriament a l’esforç de pensar-lo críticament. I aleshores la degradació democràtica adopta una forma especialment perillosa. No entra per la porta de la por ni per la de l’empatia.
Entra quan deixem de fer preguntes, quan preferim sentir abans que entendre i quan una emoció ens convenç més que un argument.
I nosaltres, massa sovint, l’aplaudim.
