Llegó empujada por algo que llevaba meses, años, moviéndose en los portales, en las mesas del Sindicat de Llogateres, en las acampadas de Sol y de plaza Catalunya, en los comités de barrio y en las asambleas que han ido convirtiendo la vivienda en un problema colectivo. Un malestar disperso que ha encontrado en el problema de la vivienda su punto de condensación, pero que habla también de salarios, precariedad y de una forma de vida cada vez más difícil de sostener. La huelga llegó, además, a dieciocho días de unas elecciones generales.
El Govern va trobar en la convocatòria una ocasió per a mobilitzar al seu electorat; la dreta, per a desacreditar als sindicats i separar-los dels partits d’esquerres. La vaga va quedar atrapada en el marc del curt termini electoral, deixant en segon pla bona part del que es movia per sota.
Però seria un error llegir els resultats de la vaga exclusivament en termes d’èxit o fracàs, i encara més reduir-los a una xifra de seguiment. Una vaga general mesura també la capacitat d’una societat per a reconèixer-se en un conflicte i organitzar-se al voltant d’ell. Aquesta ha aconseguit posar en relació a persones que vivien la crisi de l’habitatge com un problema privat i convertir-les en part d’una mobilització comuna. Pot ser el punt de partida d’un cicle capaç d’eixamplar la Política i exigir als polítics que facin el que han de fer, especialment si l’extrema dreta arriba al Govern.
Un Govern en la pancarta
Una vaga general es dirigeix contra qui té capacitat de respondre a les seves reivindicacions. En aquest cas, l’Executiu va recolzar la convocatòria, les Corts estaven dissoltes i el país es trobava a les portes d’unes eleccions. La vaga va tenir un interlocutor institucional més difús que en altres ocasions: la seva força antagonista es va desplaçar del Govern cap a l’oposició, cap a qui encara no governava.
L’estratègia del PSOE era evident: convertir el 29-N en un plebiscit sobre l’habitatge i presentar a PP, Vox i Junts com el bloc que havia tombat els decrets del 29 de setembre. L’argument tenia una base material: aquests partits havien votat contra les mesures de protecció dels inquilins. Però també tenia una evident utilitat electoral, un esperit d’instrumentalització. El PSOE portava vuit anys governant i la crisi de l’habitatge havia continuat agreujant-se durant aquest temps. Que la dreta hagués votat contra determinades mesures no convertia automàticament al Govern en representant de les demandes del moviment inquilí.
La derecha extrema, por su parte, entendió perfectamente el terreno de juego. Garamendi, el jefe de la patronal, marcó la premisa al calificarla de «huelga electoral», indicación que siguieron los dirigentes del PP a pies juntillas. Su operación consistió en trasladar el conflicto material al terreno de la identidad partidista: la huelga sería una maniobra electoral, los sindicatos actuarían como correas de transmisión del Gobierno y sus reivindicaciones quedarían contaminadas por la proximidad de las elecciones. Así, la pregunta dejaba de ser si el alquiler era asumible y pasaba a ser con quién estaba cada cual. En un país tan polarizado como el nuestro, quien se acercaba a la huelga lo hacía primero como votante y solo después como inquilino o asalariado. La vivienda, que debería ser el terreno común desde el que discutir las condiciones de vida, acababa convertida en otra frontera entre bloques.
En un país tan polarizado como el nuestro, quien se acercaba a la huelga lo hacía primero como votante y solo después como inquilino o asalariado. La vivienda acababa convertida en otra frontera entre bloques
Hi ha, no obstant això, una evident fissura en aquest mur, en tant que la crisi de l’habitatge travessa les preferències electorals i toca també a una part dels qui voten a la dreta. El preu del lloguer no entén de paperetes.
En termes electorals, qui està en millor posició per a recollir el sembrat pot ser l’esquerra a l’esquerra del PSOE, és a dir, Front Ampli i Podemos. El PSOE carrega amb vuit anys de govern i amb un moviment inquilí que li retreu la falta d’ambició de les seves polítiques d’habitatge. Carme Arcarazo, del Sindicat de Llogateres, ho va resumir en afirmar que «aquesta vaga també és contra el PSOE», explicitant l’obvi: que el moviment per l’habitatge conserva la seva autonomia i no està disposat a convertir-se en un apèndix de la campanya.
La Política amb majúscula
Ara bé; encara que les escaramusses partidistes i les estratègies electorals siguin molt rellevants per al funcionament de la democràcia representativa, una lectura centrada en les repercussions curtterministes dels partits pertany al regne de la política amb minúscula, i aquest marc impedeix veure el que va sostenir la vaga.
Com ja s’ha esmentat la primera vaga general en catorze anys no va néixer en la Moncloa ni en els despatxos de les centrals sindicals, sinó que la va impulsar el moviment per l’habitatge des de baix, amb una macroenquesta en desenes de municipis que preguntava a la gent si estava disposada a parar per l’habitatge, i la van accelerar els desnonaments d’Olga, en L’Hospitalet, i de Maricarmen, a Madrid. CCOO i UGT van arribar després i van aportar, juntament amb altres organitzacions sindicals, la cobertura legal i la capacitat de convocatòria necessàries per a fer el salt a una vaga general.
El que es va anar construint abans de la vaga la va excedir: comitès de vaga en barris, facultats i instituts, una Casa de la Vaga a la Universitat de Barcelona i assemblees que discutien la negociació col·lectiva dels lloguers. Una infraestructura social que connectava conflictes fins llavors separats i permetia passar de la protesta a l’organització. Era el que, a propòsit del 15M, havia anomenat el Polític amb majúscula: la capacitat d’una societat per a organitzar-se, reconèixer-se en els seus problemes i produir subjectes polítics més enllà dels mecanismes de representació.
Lo que se fue construyendo antes de la huelga la excedió: comités de huelga en barrios, facultades e institutos, una Casa de la Vaga en la Universitat de Barcelona y asambleas que discutían la negociación colectiva de los alquileres
El 15M tampoc va guanyar eleccions: el PP va obtenir la majoria absoluta aquell mateix any. I, així i tot, el cicle que va obrir va alterar el sistema de partits i va posar fi al bipartidisme tal com l’havíem conegut. Les urnes i els barris funcionen a velocitats distintes; a vegades, el que sembla políticament derrotat està construint la seva pròpia continuïtat.
Aquesta vegada hi ha una qüestió concreta al voltant de la qual organitzar-se. L’habitatge connecta salari i lloguer, treball i temps de vida, precarietat i impossibilitat de construir un projecte propi. Aquesta traducció de l’experiència privada al conflicte col·lectiu és probablement el major assoliment de la vaga. Ahir, a més, els joves van tenir un paper protagonista en les manifestacions que van recórrer les ciutats de l’Estat. Per a la seva generació, l’habitatge s’ha convertit en una frontera que condiciona la possibilitat d’emancipar-se, abandonar la llar familiar i construir una vida pròpia.
Si gana la derecha, la huelga podría abrir un ciclo de confrontación. Un Gobierno de PP y Vox podría revertir las protecciones vigentes y enfrentarse directamente a los sindicatos y al movimiento por la vivienda. Pero buena parte de sus votantes sufre la crisis habitacional y el encarecimiento de la vida. Si gana la izquierda, tampoco habrá motivos para desmovilizarse: el movimiento inquilino —y el sindicalismo en un sentido amplio— ha demostrado que puede imponer una agenda y exigir responsabilidades a los partidos. Su fuerza dependerá de conservar esa autonomía.
