Divendres va començar oficialment la campanya electoral. Diem oficialment perquè, en realitat, la campanya va començar en l’instant mateix en què Pedro Sánchez decidia convocar eleccions abans que el seu mandat finalitzés, intentant capitalitzar l’efecte Maricarmen. Les enquestes feia temps que li eren contràries, més encara després de tot el succeït a Ceuta, així que va considerar convenient aprofitar l’oportunitat —qui sap si l’última— per intentar el que, a dues setmanes de les eleccions, gairebé pot ser definit electoralment com a «miracle», sempre amb el permís del CIS.
Sigui com sigui, la campanya ja és aquí, i va començar (oficialment) amb un nom propi, tan desconegut per a la gent de quaranta anys cap amunt com referent per a les generacions mil·lennials cap avall: Jordi Wild. El podcàster d’èxit va penjar al seu canal tres de les quatre entrevistes que havia acordat amb els principals candidats i candidates: Pedro Sánchez, Núñez Feijóo i Ada Colau.
Des d’una perspectiva electoral, és a dir, si ens posem en la pell dels ideòlegs i funcionaris de campanyes electorals, tots tres candidats tenen raons per sentir-se satisfets: cap d’ells va ficar la pota prou com perquè circulin talls humiliants per les xarxes, i van poder donar-se a conèixer a una audiència jove, no habituada a seguir la política pels canals de sempre. Ni telenotícies, ni debats, ni tertúlies.
Desde una perspectiva electoral, es decir, si nos ponemos en la piel de los ideólogos y funcionarios de campañas electorales, los tres candidatos tienen razones para sentirse satisfechos
El ridícul el va fer Abascal, cancel·lant l’entrevista hores abans de la seva realització, sota el pretext que no volia que s’editès i es tallés en contra de la seva voluntat. Ridícul, ja que Jordi Wild s’havia compromès a reproduir íntegrament la totalitat de l’entrevista. Això va fer que altres influencers amb milions de seguidors, com ElXokas, l’Ibai o l’Auronplay, critiquessin directament la falsedat i la covardia del líder de VOX. No deixarà de treure un gran resultat per aquest fet concret, però en campanya tot suma. I l’esquerra necessita sumar molt, encara.
L’aterratge dels pòdcasts en campanya electoral no és una cosa nova. Pedro Sánchez ja hi va participar en la darrera campanya, al pòdcast La Pija y la Quinqui, de Mariang Maturana i Carlos Peguer. De fet, la seva aparició en aquell pòdcast li va ser molt útil al president del govern, que hi va poder mostrar la seva cara més amable sense haver de respondre preguntes compromeses. Recentment, Mariang, tres anys després d’aquell pòdcast, va reconèixer que l’entrevista amb Sánchez «fue de una tibieza total». I hi afegia: «me fustigo, hicimos la cama al bipartidismo». Riure una mica, fer-se el proper i sortir-ne amb un parell de clips virals.
A diferència, però, de Mariang i Carlos Peguer, Jordi Wild ja havia anunciat que l’entrevista seria «dura», i que tindria al seu costat un equip de verificadors que contrastarien en directe les dades que s’hi donessin. La veritat és que les entrevistes no van ser gaire «dures» i la feina de l’equip de verificació va deixar força a desitjar.
Una de les poques intervencions que van fer durant el pòdcast amb Ada Colau va ser, a instància de la candidata, perquè verifiquessin la dada que Jordi Wild havia donat per introduir la pregunta, força esbiaixada, sobre els problemes derivats de la immigració: «Nueve de cada diez crímenes los cometen inmigrantes», va dir. Quan es va demanar als verificadors l’origen de la informació, van respondre, dubitatius, que creien que provenia «de El Mundo». Però és clar, la font és el lloc d’on brolla la informació, no el plat des d’on se serveix a diferents audiències.
A banda d’aquest incident, però, les converses van ser interessants. Els periodistes tendim a posar-nos les mans al cap davant d’aquests nous formats, però mentre siguin útils sempre poden ser complementaris a la feina del periodista. Jordi Wild, de fet, se situa en aquest exercici en un punt intermedi: per una banda, es prepara les preguntes, però ho fa sense renunciar a defensar el seu posicionament. Ell és l’estrella del programa, no els convidats.
Potser per això Abascal no hi va voler anar. Al plató de Wild no hi ha bloc de publicitat on refugiar-se ni cap guió pactat amb el cap de premsa, i l’estrella no comparteix el focus amb ningú. Durant dècades, la relació dels partits amb la premsa es negociava amb directors, editors i consells d’administració. Ara, en part, es negocia amb un sol home, una càmera i milions de subscriptors que decideixen amb un clic si la conversa val la pena. A principis dels anys seixanta, Habermas parlava de la «refeudalització» de l’esfera pública. La premsa de masses, la televisió i les relacions públiques havien convertit la política en un espectacle per a un públic que ja no debatia, només aclamava. Era el retorn de la vella publicitat representativa de les corts feudals. Seixanta anys després, la cort s’ha fet més petita, i el senyor té canal de YouTube.
Queden dues setmanes de campanya. Per a molts joves, aquestes tres converses seran el més semblant a una entrevista sencera que veuran abans d’anar a votar. La quarta cadira, de moment, continua buida.
